(Autora: La Pinyi)Pla del Bonaire, ventilat; quarts de tres de la tarda, assolellada, malgrat tot. Som prou per jugar amb banqueta, quin luxe. Comencem la concentració amb afers domèsticosanitaris: un tall de digestió, un tall al dit, un embenatge d’urgència. Una concentració postposada a l’escalfament, a la plena indumentària, al quòrum complet, als exercicis previs de picar i parar, parar i xutar, i recollim pilota, i tornem-hi.
Detalls destacats: Maró i Xaro a la banqueta, per arribar tard tot i avisar; convocatòria de Marta Pla, jugadora insígnia de gols impossibles recuperada per l’ocasió; Laura Pinyol, debut i titular després de setze mesos de baixa, és a dir, gestació, part, post part i lactància. A la banda, Mundet, amb minimunyet al ventre, i Albert, menys 20 quilos, apunten maneres i estil: obriu-vos, tanqueu-vos, llegiu, espongeu, correu, alerta les normes noves, li has de passar, punxa-la, “passes” d’amic i no LLENCEU LA PUTA PILOTA QUE JUGUEM A PASSAR-NOS-HO BÉ. Som-hi, doncs.
La primera part és un exemple misògin d’allò que el hockey femení ni és hockey, ni és femení. Ah! Correm, però lentes, juguem, però al seu joc i a la defensiva, protestem, tot i jurar no fer-ho, increpem –només una mica- els àrbitres, mereixent-ho, i el nostre joc és, a grans trets, lamentable. Resultat a la mitja part d’empat a 1 després de remuntar un gol d’elles que entra fent-se pregar i un xut rabiós de la Peus que metralla la portera ratllada a punta de canó. Mentrestant, comentaris insidiosos des de la banda per part de les postadolescents senyoretes rivals que emeten opinions desproporcionades sobre la nostra (noble!) edat i la nostra (digníssima) agilitat!
El mig temps de la mitja part serveix per fer-nos retrets força amables, tenint en compte el modest espectacle hockeístic..., i animar-nos a aixecar un partit que hauria de tenir tints de vendetta. El que passa és que allò de la sang calabresa no es dóna gaire entre nosaltres i els ànims de venjança queden més aviat en la categoria de “qui fa el que pot, no està obligat a més”. Així doncs, hi tornem amb ganes, però moltes!
Segona part amb voluntat d’imprimir ritme de joc. L’equip surt a l’atac i les ocasions es multipliquen... Ens movem, però menys del que caldria, i algú a la nostra banqueta proclama sense dubitació que “trobo que això de les ratlles ‘abulta’ més perquè sempres se’n veuen més de l’egara que de les nostres”... dixit ella. Els àrbitres, que havíem promès ignorar, prenen protagonisme amb actuacions poc afortunades i un concepte tebi de com aplicar la llei de l’avantatge, sobretot després d’una jugada en solitari de la Xaro a prop de línia 22 que bé podria haver acabat amb gol. Tot i així, tindrà les seves ocasions. L’àrbitre també tindrà més moments de glòria com quan decideix demostrar la seva autoritat amb una groga a la veterana Castells, que remuga una lletania silenciosa d’adjectius pejoratius. En un desafortunat penalt en contra, la Xaro fa una punxada increïble que per sorpresa de la Raja, entra a porteria fent cloc-cloc. Però no defallim. La porteria rival és lluny i el camp és llarg. Guanyem el terreny metre a metre, a cops d’estic i cops de peu, i a escassos minuts per acabar el tradicional encontre, catacroc, l’Armengol venja el seu particular gol average amb una diana que ens exalta d’emoció i emmudeix les batxillers.
Aplaudiments, estiraments, inventari de blaus i contusions i, el que és més important, REINSTAURACIÓ DEL TERCER TEMPS amb BIRRA inclosa. No hi ha res com tornar a la república independent de casa nostra.
A tota l'afició repartida arreu del món que es connectarà a internet per saber què han fet les V/Belleses al Campionat d'Espanya, dir-vos que el vostre equip preferit ja s'ha ficat el primer puntet a la butxaca, a l'empatar amb el temible Club de Campo de Madrid per 0 gols a 0 gols.
Partit de moltes troballes a una hora on 