Vallès, el temible!!!

(Autora: la Pendó)

És que resulta que ara ja ni ens fa falta jugar per endur-nos els puntets cap a casa!

Es preveia partit per divertir-se i suar la cansalada, les culerines, a qui a la primera volta vam guanyar amb comoditat, en la penumbra del Pau Negre (mai més ben dit lo de negre!!), son la torre de Babel de la lliga, i com a bones guiris no mostren l’histerisme de la majoria de les nostres veïnes de la terra, cosa que sempre s’agraeix.

Amb aquestes previsions, s’aixecava un dissabte solellat, vès que a sobre farem “bronzo”! quan de sobte, el nostre “topo” culé infliltrat en les més altres esferes del club, ens fa arribar la notícia: no cal que les esperem que no arribaran, s’han rajat!! I és que la nostra fama ens precedeix, el jogo bonito de les belleses del vallès, fa por!

Ha arribat a tots els racons del planeta (entenent per planeta lo de vallès occidental i rodalies), les cabrioles de la Raja, les faves de la Xaro, la maionesa de la Moragas, les pujades fins a la cuina, tant per la dreta com per l’esquerre, de la Gómez i la Xènia, els talls amb l’inconfusible estil de la Ju, els “caracoleos” de la Dalets, els driblings impossibles de la Ivet, i la Calces, i la incombustible davantera amb els peus de la Peus, les xixarres (o no) de la Maró, els gols de pescadora de la Patiplà, les carreres amb el revés, de la Putxi, i la Laura, que amb les seves energies renovades, va com una moto!! Tot lligat per les tàctiques revolucionàries que la nostra Kinder particular, la Munyet, barrina des de la banda, amb el suport de l’incansable Urbici, proveïdor oficial de Kleenex, clips, aigua, i qualsevol artilugi del món femení que es pugui necessitar.

Quan tanco els ulls, així us veig, i només de pensar-hi em ve un somriure als llavis! i és que l’esperit de les belleses, hereu de la república (per orgull de la Laura), va més enllà dels camps de hoquei. Amistat, bon rotllo, acceptació, suport, i rialles, moooltes rialles, és el que, hi hagi qui hi hagi, no canviarà mai en aquest més que equip.

A partir d’ara, cada dissabte pels volts de les 3, des del sofà de casa mentre intento recol•locar-me tots els cargols que m’han anat caient del cap, cridaré amb totes les meves forces el nostre crit de guerra, per sentir-me tant bellesa com vosaltres!!

Un, dos, tres… LLEGIR!!!!!!!!!!!!!!! (o era vallès, Daleti?)

Pendó.

El partit de la ONCE

By: La Xènia.

Tot va començar en un dissabte qualsevol, a una hora qualsevol, de camí a un lloc qualsevol, per a jugar un gran partit.

Allà estàvem totes, assegudes a unes cadires, totes en rotllana i “modositas”, de cop a la Dalets se li va encendre la llumeta i com una bona presidenta de l’A.C.O.S.O. ens va voler motivar, i la veritat és que quan ens va ensenyar la capsa d’alfajores ho va aconseguir.

Vam anar a escalfar i al cap d’un bon ratet vam començar el partit, la cosa pintava bé, no ens hi veiem massa, ja que el sol ens venia de ple a la cara, però teníem l’esperança que a la segona part tot ens aniria a favor, ja que el sol no hi seria.

Vam començar a imposar-nos amb un senyor golàs de la Pendó (de penal), cal dir que realment no el vaig veure massa bé perquè el sol era emprenyador, però la qüestió és que guanyàvem, per variar, (que xula que sóc).

Ben aviat van començar a aparèixer els premis del sorteig, la Xaro, jo, Ivet, però “el gordo” se’l va emportar la Gomez, amb un bon bolàs a la cuixa, però cal dir que va ser modesta i va seguir jugat.

A la mitja part les mandarinetes de la Mònica ens van donar forces per imposar-nos a la segona part, en aquell camp il·luminat amb 4 espelmes vam intentar seguir fent el nostre jogo bonito, però teníem més problemes per localitzar la bola que per córrer i això que el nostre físic no és que sigui el millor del món, però vam aconseguir fer dos golets de la Maró, que si no vaig errada la col·loquen com a “pichichi”.

Però cal remarcar que el millor moment d’aquell partit va ser al acabar, quan ens vam menjar aquells alfajores que...ahggggggggg...estaven boníssims, això és tot per avui, a veure si el següent partit no rebem tant i marquem més que ja ens em acostumat a ser the best in the world in the sky of the night jiji.

Menció especial de la jornada pel petit Marc Pendó, futur porter de l'Atlètic D.H. (o del Vilaseca Hockey Patins, qui lo sá)!!!

Quina salvatjada, oi George?

Quina tarda de calor! O com dirien algunes, quin xardo!..., juguem a dalt o a baix?, el camp s’ha regat?. Toti, que tens fogots?, què has vist?. Un cop desvetllats tots els interrogants podem afirmar que juguem a baix contra les blaugrana, que el camp l’han regat però molt justet i que el Toti....., aaahhhhh això no es pot desvetllar....
Algunes anècdotes del partit les ha fotografiat el nostre Joan-crack una vegada més: les dues pilotades a la Kari, prop de las Cejas i los Bustos; la celebració de l’esperat gol de la Clara!, per fi!!!!!; les habilitats i feina feta de les nostres davanteres; la dedicatòria de la Macanuda al nostre estimat Urbici: el fantasma de la Maró.....
Altres moments que no surten a la foto però que val la pena destacar són: el gol de la Peus després d’una jugada que va semblar assajada i tot...; el treball de tot l’equip en defensa; les moltes oportunitats desaprofitades per marcar; el 0-2 al marcador final i la CLASSIFICACIÓ MATEMÀTICA pel CAMPIONAT D’ESPANYA!! A falta d’una jornada per acabar la lliga.
ENHORABONA V/BELLESES!, ENHORABONA STAFF!!!, ENHORABONA AFICIÓ!!!!... resumint.... ENHORABONA FAMÍLIA!!!!!!!

Sentiment d’equip

(Crònica dedicada a la Mònica i a la Núria, fans d’aquest blog. Ja ho veieu, no hi sou físicament però els vostres desitjos són ordres!).

El primer partit de l’any tenia al·licients molt llaminers, per primer cop en tota la temporada jugàvem al camp 1, el sol lluïa en una dia esplèndid, convidant-nos a treure la nostra llum, un rival amb una samarreta d’entitat, la del FC Barcelona, un equip amb un òptim estat físic i amb jugadores amb molt bona tècnica i la presència de la mami Laura amb la seva Jana encara a dins. Resumint, un escenari perfecte per retrobar-nos amb la nostra essència.
La reunió va venir precedida per una tàctica revolucionària i valenta per part del nostre míster, sortiríem a pressionar i faríem canvis constants de les davanteres per poder mantenir el ritme. Va ser tanta la sorpresa i les ganes de fer-ho bé que totes aixecàvem la mà per preguntar i resoldre dubtes.
Durant el partit vem sortir molt mentalitzades i concentrades, la pressió de les nostres davanteres i la bona defensa de l’equip ens va permetre recuperar moltes boles i mantenir una bona possessió de la pilota. A l’àrea creàvem perill, algun que altra penal fins que en una falta a punta d’àrea una punxada espectacular d’un passe molt precís va permetre a la Macanuda seguir amb la seva ratxa golejadora i fer el 1-0. Però abans de la mitja part elles van reaccionar i ens van empatar el partit. No anava malament però s’havien de perfilar coses i per això sempre va bé la ½ part i les paraules del Toti.
A la segona part vem recuperar valors que fan que els equips siguin grans: la solidaritat, el sacrifici, l’esforç, el companyarisme, en resum l’actitud i ja diu la dita que qui sembra tard o d’hora recull i així va ser amb el 2-1, després que la Macanuda, “again”, “recollís” una bola morta a punta d’àrea. Al final vem poder mantenir el resultat apretant les dents i frenant a l’equip contrari amb el què feia falta.
Després de tot això una acaba el partit amb la sensació d’haver-ho donat tot, amb el sabor agradable de la victòria merescuda i amb l’orgull de pertànyer a un equip de hockey però sobretot a un grup de PERSONES. I clar ho vem acabar immortalitzant el moment amb una foto i un tercer temps ple de cervesa!. SALUT i PER MOLTS ANYS!

P.D. Crònica apart es mereixen les agulletes del diumenge i dilluns, no en parlem mai i són unes companyes inseparables....