(Crònica dedicada a la Mònica i a la Núria, fans d’aquest blog. Ja ho veieu, no hi sou físicament però els vostres desitjos són ordres!).
El primer partit de l’any tenia al·licients molt llaminers, per primer cop en tota la temporada jugàvem al camp 1, el sol lluïa en una dia esplèndid, convidant-nos a treure la nostra llum, un rival amb una samarreta d’entitat, la del FC Barcelona, un equip amb un òptim estat físic i amb jugadores amb molt bona tècnica i la presència de la mami Laura amb la seva Jana encara a dins. Resumint, un escenari perfecte per retrobar-nos amb la nostra essència.
La reunió va venir precedida per una tàctica revolucionària i valenta per part del nostre míster, sortiríem a pressionar i faríem canvis constants de les davanteres per poder mantenir el ritme. Va ser tanta la sorpresa i les ganes de fer-ho bé que totes aixecàvem la mà per preguntar i resoldre dubtes.
Durant el partit vem sortir molt mentalitzades i concentrades, la pressió de les nostres davanteres i la bona defensa de l’equip ens va permetre recuperar moltes boles i mantenir una bona possessió de la pilota. A l’àrea creàvem perill, algun que altra penal fins que en una falta a punta d’àrea una punxada espectacular d’un passe molt precís va permetre a la Macanuda seguir amb la seva ratxa golejadora i fer el 1-0. Però abans de la mitja part elles van reaccionar i ens van empatar el partit. No anava malament però s’havien de perfilar coses i per això sempre va bé la ½ part i les paraules del Toti.
A la segona part vem recuperar valors que fan que els equips siguin grans: la solidaritat, el sacrifici, l’esforç, el companyarisme, en resum l’actitud i ja diu la dita que qui sembra tard o d’hora recull i així va ser amb el 2-1, després que la Macanuda, “again”, “recollís” una bola morta a punta d’àrea. Al final vem poder mantenir el resultat apretant les dents i frenant a l’equip contrari amb el què feia falta.
Després de tot això una acaba el partit amb la sensació d’haver-ho donat tot, amb el sabor agradable de la victòria merescuda i amb l’orgull de pertànyer a un equip de hockey però sobretot a un grup de PERSONES. I clar ho vem acabar immortalitzant el moment amb una foto i un tercer temps ple de cervesa!. SALUT i PER MOLTS ANYS!
P.D. Crònica apart es mereixen les agulletes del diumenge i dilluns, no en parlem mai i són unes companyes inseparables....
El primer partit de l’any tenia al·licients molt llaminers, per primer cop en tota la temporada jugàvem al camp 1, el sol lluïa en una dia esplèndid, convidant-nos a treure la nostra llum, un rival amb una samarreta d’entitat, la del FC Barcelona, un equip amb un òptim estat físic i amb jugadores amb molt bona tècnica i la presència de la mami Laura amb la seva Jana encara a dins. Resumint, un escenari perfecte per retrobar-nos amb la nostra essència.
La reunió va venir precedida per una tàctica revolucionària i valenta per part del nostre míster, sortiríem a pressionar i faríem canvis constants de les davanteres per poder mantenir el ritme. Va ser tanta la sorpresa i les ganes de fer-ho bé que totes aixecàvem la mà per preguntar i resoldre dubtes.
Durant el partit vem sortir molt mentalitzades i concentrades, la pressió de les nostres davanteres i la bona defensa de l’equip ens va permetre recuperar moltes boles i mantenir una bona possessió de la pilota. A l’àrea creàvem perill, algun que altra penal fins que en una falta a punta d’àrea una punxada espectacular d’un passe molt precís va permetre a la Macanuda seguir amb la seva ratxa golejadora i fer el 1-0. Però abans de la mitja part elles van reaccionar i ens van empatar el partit. No anava malament però s’havien de perfilar coses i per això sempre va bé la ½ part i les paraules del Toti.
A la segona part vem recuperar valors que fan que els equips siguin grans: la solidaritat, el sacrifici, l’esforç, el companyarisme, en resum l’actitud i ja diu la dita que qui sembra tard o d’hora recull i així va ser amb el 2-1, després que la Macanuda, “again”, “recollís” una bola morta a punta d’àrea. Al final vem poder mantenir el resultat apretant les dents i frenant a l’equip contrari amb el què feia falta.
Després de tot això una acaba el partit amb la sensació d’haver-ho donat tot, amb el sabor agradable de la victòria merescuda i amb l’orgull de pertànyer a un equip de hockey però sobretot a un grup de PERSONES. I clar ho vem acabar immortalitzant el moment amb una foto i un tercer temps ple de cervesa!. SALUT i PER MOLTS ANYS!
P.D. Crònica apart es mereixen les agulletes del diumenge i dilluns, no en parlem mai i són unes companyes inseparables....
3 comentaris:
cal dir que jo jugo per dos, les meves agulletes i jo jejejej!!, però la borratxera que vaig pillar despres no te nom jejeeje!! mare de deu la marina volia una jerra gran i jo l'ajudava, quasi no puc ni aixecar-me jejeje, es broma.
Petonas a les que ronden per les Ameriques, sus troba a faltar.
Gracies per la dedicatoria!!!! Nenes avui anavem a deixar un comentari demanant fervorosament una foto vostra per veure les noves samarretes!!! (apart dels cuerpazos, está clar...) Són molt xules, sembleu unes professionals, era el que ens faltava!!!!!!!!!!!!
Molts petons a totes i a tots, des de San Martin de los Andes (a punt de creuar cap a Xile). Salut!
Estem buenorras de la muerte!
I aquesta crònica és de traca i mocador... MOLT BÉ!!!!!
Americanes, us trobem a faltar molt, una al camp i l'altra a la barana, animant... I NO US TENIM GENS D'ENVEJA, QUE VA!!!
MiL pEtOnS
Publica un comentari a l'entrada